El 20 de maig vam portar a terme aquest acte sobre Cuba. . Pensem que la situació de la població actualment és una greu vulneració dels drets humans a partir de la situació brutal de bloqueig econpomic que pateix amb l'administració Trump i que se suma al que ha esdevingut internacionalment els darrers anys. També ens interessava molt, tot i que ja haviem fet algun altre acte anys enrere, entendre l'evolució de Cuba, on moltes i molts militants d'esquerres ens haviem emmirallat.
Vam convidar Ariam Mayor, cubà resident a Catalunya fa 3 anys,per elecció no pas fugint de res. És economista i va ser professor a la Universitat de l'Havana. També, per contextualitzar, vam passar Pintemos de violeta la economia cubana un interessant documental amb el testimoni de 46 dones que emprenen negocis en una situació d'obertura al dolar i moltes dificultats. Conèixer de primera mà les aspiracions, les dificultats de la vida quotidiana, la burocràcia estatal i el bloqueig, de de la diversitat de situacions. el documental ens va donar un context d'anàlisi del que passa i com els darrers mesos tot això ha pogut empitjorar a tots nivells.
L'Ariam ens va deixar clar des del primer moment que el canvi de Cuba no vindrà de fora, perquè ningú que visqui fora de l’illa té la clau per transformar-la des de la distància. Allunyat del soroll del debat polític estèril, l’anàlisi es va endinsar en la crua realitat econòmica del país. El bloqueig existeix, és un problema tangible que ofega la base de la nació, i negar-ho és viure en la il·lusió. Però l'anàlisi no es pot quedar només en l'asfíxia externa.
L'any 1962, Cuba va triar el model socialista en un context històric on tant el món com l'illa necessitaven aquella alternativa. Tanmateix, les dècades han passat, el món ha fet un gir de vuitanta graus i, mentrestant, el sistema s'ha quedat immòbil. Es va fer un paral·lelisme amb la nostra realitat: aquí també compartim problemes similars, però s'intenten abordar amb solucions diferents. A l'illa, el poble s’esforça i intenta tirar endavant de mil maneres, però es troba constantment amb un mur: la manca d’oportunitats.
Es dibuixa així una Cuba moderna i socialista, però completament òrfena de suport. Una de les crítiques més punyents de l'acte va apuntar a la incapacitat crònica de l'administració per admetre els propis errors, titllant els dirigents d'«especialistes en no reconèixer els problemes», com es pot comprovar sovint en els seus congressos. Un projecte socialista real demana, per definició, una sòlida consciència social; sense aquesta complicitat de la gent, el projecte esdevé impossible. Avui dia, l'Estat ja no representa una copropietat amb el poble, sinó una estructura distant. El Consell d'Estat gestiona el dia a dia completament desconnectat de la realitat del carrer. És per això que les veus acadèmiques rellevants s'han d'activar i escoltar a la mateixa Cuba, i no des de Miami, recolzades per investigacions nacionals com les d'Ariam, que permeten polsar el país real.
Cuba ha esdevingut un país de contrastos brutals. El bloqueig ha estat sempre una variant fixa, una constant històrica. Però la pregunta incòmoda que va surar a l'ambient és: què s'ha fet realment des de dins per sortejar aquesta variant? Al llarg dels anys es va dependre dels subsidis de la URSS i del suport de Veneçuela, però es va cometre l'error de no importar ni construir una indústria pròpia en el seu moment. Des d'aquell llunyà 20 de maig que va marcar l'ombra de la neocolònia, el país s'ha anat sumint en un procés de deteriorament que els governants no han sabut gestionar.
La igualtat, que un dia va ser una realitat i l'orgull de la Revolució, s'ha anat diluint. Amb la irrupció del sector privat i una economia profundament segmentada, les classes socials han tornat a aflorar a la superfície, trencant el vell miratge igualitari. Al final del camí, despullats de dogmes i de relats oficials, queda una sola certesa absoluta: a Cuba, qui resisteix de veritat, dia a dia, és el poble.
