Sàhara: autodeterminació contra l'oblit

El 23 de setembre de 2026 vam reprendre l'activitat amb aquest acte sobre la situació actual del Sàhara occidental. Vam tenir dos ponents molt implicats: David Minoves, President del CIEMEN i Mohammed Salem Ahmed, delegat del Front Polisari a Catalunya.

Minoves va obrir la seva exposició posant el focus sobre la duresa del conflicte i la resistència sobre el terreny, remarcant la fita dels 50 anys de la instal·lació dels camps de refugiats, els més antics del món. També va recordar, i cal ser-ne conscients amb el paper del Marroc actualment- els 50 anys de la Marxa Verda sobre el Sàhara.

Va destacar el bloqueig polític i institucional que pateix el Sàhara. Va recordar que l'any 1991 es va signar un acord amb el Marroc sota validació internacional per fer un referèndum d'autodeterminació recolzat en un cens clar. Salem va criticar amb duresa el paper de la MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental), qualificant-la d'organisme inoperatiu. Va denunciar que la missió de l'ONU no s'ha utilitzat ni per pacificar ni per resoldre la situació, sinó per mantenir-ho tot congelat en benefici de l'ocupant.

Va descriure la realitat física que pateix el territori: un dels murs militars més grans del món, construït per l'exercit del Marroc per separar el Sàhara ocupat del territori alliberat. Aquesta línia divisòria està totalment infestada de mines antipersona, fet que la converteix en una de les zones més perilloses del planeta. També va assenyalar que el Marroc continua guanyant posicions administrant el Sàhara  i negant de manera sistemàtica l'existència del poble sahrauí. Va retreure la complicitat del sistema internacional i de l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol), que continua sense descolonitzar formalment el territori. Aquesta ocupació, va insistir, respon a un clar interès econòmic per aprofitar-se dels recursos naturals del Sàhara, com la pesca i els fosfats.

Salem va centrar la seva aportació en una anàlisi de caràcter més geopolític, així com en el comportament de l'opinió pública i els mitjans de comunicació davant d'aquesta crisi humanitària i política. Un tema que va destacar és el gir del Govern espanyol (2022), va analitzar el posicionament històric que va adoptar Espanya el març de 2022, quan el govern espanyol va avalar oficialment la proposta d'autonomia del Marroc per al Sàhara, alineant-se així amb les tesis de Rabat, França i els EUA. Va subratllar la contradicció que suposa que, tot i que l'ONU reconeix el Front Polisari com a actor imprescindible, la conjuntura internacional actual l'està arraconant.

Salem, que és periodista i va ser director de la Televisió de la República Àrab Saharauí, va aportar dades rellevants sobre la davallada de l'interès social: dos anys després d'aquell canvi de postura del govern espanyol, el record i seguiment del conflicte entre la ciutadania de l'Estat va caure a menys del 50%. A més, va alertar de la fractura generacional en el repartiment intern d'aquest record. Ens va explicar que, si bé el Sàhara ha tingut pics d'actualitat política de gran impacte —com va ser la polèmica acollida mèdica per COVID-19 del líder del Front Polisari i president de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), Brahim Ghali—, l'interès dels mitjans és efímer. Un cop se supera la crisi diplomàtica puntual, la majoria de la societat s'oblida del tema i el Sàhara Occidental torna a quedar totalment exclòs de l'agenda internacional del dia a dia. Finalment, va recordar que l'any 2020 es va trencar l'alt el foc i es va iniciar de nou la guerra, la qual es manté com un conflicte de baixa intensitat però constant.

L'acte es va cloure amb la conclusió compartida que, malgrat moments concrets amb una mica més de cobertura informativa, hi ha un desconeixement absolut i cronificat de la situació actual. Els dos ponents van coincidir que el Marroc s'aprofita de la inacció i el silenci generalitzat per acabar decidint de forma unilateral el destí del territori davant d'uns actors internacionals que es limiten a "aconsellar" sense exercir una competència real ni exigir el compliment del dret internacional.