Sàhara: autodeterminació contra l'oblit

El 23 de setembre de 2026 vam reprendre l'activitat amb aquest acte sobre la situació actual del Sàhara occidental. Vam tenir dos ponents molt implicats: David Minoves, President del CIEMEN i Mohammed Salem Ahmed, delegat del Front Polisari a Catalunya.

Minoves va obrir la seva exposició posant el focus sobre la duresa del conflicte i la resistència sobre el terreny, remarcant la fita dels 50 anys de la instal·lació dels camps de refugiats, els més antics del món. També va recordar, i cal ser-ne conscients amb el paper del Marroc actualment- els 50 anys de la Marxa Verda sobre el Sàhara.

Va destacar el bloqueig polític i institucional que pateix el Sàhara. Va recordar que l'any 1991 es va signar un acord amb el Marroc sota validació internacional per fer un referèndum d'autodeterminació recolzat en un cens clar. Salem va criticar amb duresa el paper de la MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental), qualificant-la d'organisme inoperatiu. Va denunciar que la missió de l'ONU no s'ha utilitzat ni per pacificar ni per resoldre la situació, sinó per mantenir-ho tot congelat en benefici de l'ocupant.

Va descriure la realitat física que pateix el territori: un dels murs militars més grans del món, construït per l'exercit del Marroc per separar el Sàhara ocupat del territori alliberat. Aquesta línia divisòria està totalment infestada de mines antipersona, fet que la converteix en una de les zones més perilloses del planeta. També va assenyalar que el Marroc continua guanyant posicions administrant el Sàhara  i negant de manera sistemàtica l'existència del poble sahrauí. Va retreure la complicitat del sistema internacional i de l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol), que continua sense descolonitzar formalment el territori. Aquesta ocupació, va insistir, respon a un clar interès econòmic per aprofitar-se dels recursos naturals del Sàhara, com la pesca i els fosfats.

Salem va centrar la seva aportació en una anàlisi de caràcter més geopolític, així com en el comportament de l'opinió pública i els mitjans de comunicació davant d'aquesta crisi humanitària i política. Un tema que va destacar és el gir del Govern espanyol (2022), va analitzar el posicionament històric que va adoptar Espanya el març de 2022, quan el govern espanyol va avalar oficialment la proposta d'autonomia del Marroc per al Sàhara, alineant-se així amb les tesis de Rabat, França i els EUA. Va subratllar la contradicció que suposa que, tot i que l'ONU reconeix el Front Polisari com a actor imprescindible, la conjuntura internacional actual l'està arraconant.

Salem, que és periodista i va ser director de la Televisió de la República Àrab Saharauí, va aportar dades rellevants sobre la davallada de l'interès social: dos anys després d'aquell canvi de postura del govern espanyol, el record i seguiment del conflicte entre la ciutadania de l'Estat va caure a menys del 50%. A més, va alertar de la fractura generacional en el repartiment intern d'aquest record. Ens va explicar que, si bé el Sàhara ha tingut pics d'actualitat política de gran impacte —com va ser la polèmica acollida mèdica per COVID-19 del líder del Front Polisari i president de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), Brahim Ghali—, l'interès dels mitjans és efímer. Un cop se supera la crisi diplomàtica puntual, la majoria de la societat s'oblida del tema i el Sàhara Occidental torna a quedar totalment exclòs de l'agenda internacional del dia a dia. Finalment, va recordar que l'any 2020 es va trencar l'alt el foc i es va iniciar de nou la guerra, la qual es manté com un conflicte de baixa intensitat però constant.

L'acte es va cloure amb la conclusió compartida que, malgrat moments concrets amb una mica més de cobertura informativa, hi ha un desconeixement absolut i cronificat de la situació actual. Els dos ponents van coincidir que el Marroc s'aprofita de la inacció i el silenci generalitzat per acabar decidint de forma unilateral el destí del territori davant d'uns actors internacionals que es limiten a "aconsellar" sense exercir una competència real ni exigir el compliment del dret internacional.

 

 

Entendre Cuba. De la revolució al món global

El 20 de maig vam portar a terme aquest acte sobre Cuba. . Pensem que la situació de la població actualment és una greu vulneració dels drets humans a partir de la situació brutal de bloqueig econpomic que pateix amb l'administració Trump i que se suma al que ha esdevingut internacionalment els darrers anys. També ens interessava molt, tot i que ja haviem fet algun altre acte anys enrere, entendre l'evolució de Cuba, on moltes i molts militants d'esquerres ens haviem emmirallat.

Vam convidar Ariam Mayor, cubà resident a Catalunya fa 3 anys,per elecció no pas fugint de res. És economista i va ser professor a la Universitat de l'Havana. També, per contextualitzar, vam passar  Pintemos de violeta la economia cubana un interessant documental amb el testimoni de 46 dones que  emprenen negocis en una situació d'obertura al dolar i moltes dificultats. Conèixer de primera mà les aspiracions, les dificultats de la vida quotidiana, la burocràcia estatal i el bloqueig, de de la diversitat de situacions. el documental ens va donar un context d'anàlisi del que passa i com els darrers mesos tot això ha pogut empitjorar a tots nivells.

L'Ariam ens va deixar clar des del primer moment que el canvi de Cuba no vindrà de fora, perquè ningú que visqui fora de l’illa té la clau per transformar-la des de la distància. Allunyat del soroll del debat polític estèril, l’anàlisi es va endinsar en la crua realitat econòmica del país. El bloqueig existeix, és un problema tangible que ofega la base de la nació, i negar-ho és viure en la il·lusió. Però l'anàlisi no es pot quedar només en l'asfíxia externa.

L'any 1962, Cuba va triar el model socialista en un context històric on tant el món com l'illa necessitaven aquella alternativa. Tanmateix, les dècades han passat, el món ha fet un gir de vuitanta graus i, mentrestant, el sistema s'ha quedat immòbil. Es va fer un paral·lelisme amb la nostra realitat: aquí també compartim problemes similars, però s'intenten abordar amb solucions diferents. A l'illa, el poble s’esforça i intenta tirar endavant de mil maneres, però es troba constantment amb un mur: la manca d’oportunitats.

Es dibuixa així una Cuba moderna i socialista, però completament òrfena de suport. Una de les crítiques més punyents de l'acte va apuntar a la incapacitat crònica de l'administració per admetre els propis errors, titllant els dirigents d'«especialistes en no reconèixer els problemes», com es pot comprovar sovint en els seus congressos. Un projecte socialista real demana, per definició, una sòlida consciència social; sense aquesta complicitat de la gent, el projecte esdevé impossible. Avui dia, l'Estat ja no representa una copropietat amb el poble, sinó una estructura distant. El Consell d'Estat gestiona el dia a dia completament desconnectat de la realitat del carrer. És per això que les veus acadèmiques rellevants s'han d'activar i escoltar a la mateixa Cuba, i no des de Miami, recolzades per investigacions nacionals com les d'Ariam, que permeten polsar el país real.

Cuba ha esdevingut un país de contrastos brutals. El bloqueig ha estat sempre una variant fixa, una constant històrica. Però la pregunta incòmoda que va surar a l'ambient és: què s'ha fet realment des de dins per sortejar aquesta variant? Al llarg dels anys es va dependre dels subsidis de la URSS i del suport de Veneçuela, però es va cometre l'error de no importar ni construir una indústria pròpia en el seu moment. Des d'aquell llunyà 20 de maig que va marcar l'ombra de la neocolònia, el país s'ha anat sumint en un procés de deteriorament que els governants no han sabut gestionar.

La igualtat, que un dia va ser una realitat i l'orgull de la Revolució, s'ha anat diluint. Amb la irrupció del sector privat i una economia profundament segmentada, les classes socials han tornat a aflorar a la superfície, trencant el vell miratge igualitari. Al final del camí, despullats de dogmes i de relats oficials, queda una sola certesa absoluta: a Cuba, qui resisteix de veritat, dia a dia, és el poble.

El repte de construir la pau

 

Des de Diàlegs sota la Sorra, us volem convidar a participar en la jornada El repte de construir la pau, un espai de debat, reflexió i trobada entorn de la construcció de pau, la noviolència i el paper de la societat civil davant els conflictes armats.

📅 Dissabte 15 de novembre de 2025

 📍 Casal Robert Brillas – Esplugues de Llobregat

La jornada comptarà amb persones referents del moviment pacifista i de la cultura de pau del nostre país, i s’estructurarà en tres taules de debat al voltant de temes com el rebuig a la guerra, els models de defensa i l’educació per la pau.

PALESTINA: El genocidi d'un poble

 El passat 12 de juny vam portar a terme un acte de solidaritat amb Palestina en el que van participar Dominique Salomon, jueva i Salam Almaslamani, palestina, ambdues de l’associació Junts que agrupa persones palestines i jueves. Representants del grup Dones x Dones ens va acompanyar en l’acte. També es va projectar el documental Filles de la Nakba. Va ser un acte emocionalment dur i molt necessari per conèixer context i situació actual de Palestina.

 Filles de la Nakba és un documental que explica l’ocupació històricament, analitzant el paper de les dones en la lluita de la resistència palestina. Els primers Congressos de la Dona Àrab (1929, 1939), el paper de les dones: des de tenir cura dels combatents, a ocultar-los... La proposta de NNUU de fer un estat jueu i un estat palestí. L'aplicació de la Nakba quan s'expulsa als palestina partir de la qual és difícil que hi hagi una familia al complert a territori Palestí, ja que algunes viuen a l'estranger, la intifada, els acords d'Oslo, els efectes dels checkpoints, les marxes del retorn iniciades al 2024. El documental explica molts exemples de pràctiques represives (no deixar anar a l'escola; parir als checkpoints; detencions (>10.000 dones empresonades des del 1969); distorsió de  la imatge de la dona palestina als mitjans de comunicació; bloqueig per terra, mar i aire;  atacs amb drons) i planteja una única solució: sense ocupació, no restriccions, que es puguin moure amb llibertat. El documental recull el clam i desig per rebre suport per part dels governs, no només de la gent. 

Al col·loqui Salam Almaslamani va plantejar que  enguany fa 77 anys de l'ocupaciói que 3 generacions de palestins han estat resistint, no són terroristes són resistents. Ha viscut la Nakba i la Naksa (1967) Defensora dels seus drets, de la família, del que tenen. Ha sigut refugiada a casa seva, s'ha hagut de desplaçar fins i tot a la mateixa ciutat davant de les ocupacions. Allà a Palestina un no es pot moure d'un lloc a un altre amb facilitat, triguen molt amb els checkpoints i potser els disparen i/o no els deixen passar. No vol ser una reacció, vol ser acció, perquè són defensors de casa seva, són resistència. Hi ha una resolució internacional que diu que tota població ocupada té dret a defensar-se. No vol ser memòria del seu poble vol llibertat x al seu poble. Són refugiats a casa seva.

 Dominique Salomon és jueva francesa d'origen polonès. Al 1942 part de la seva família és detinguda i portada als camps de concentració d'Auschwitz. Va arribar a Palestina q temia dies. Família fugint del feixisme a França . Alla van patir els nazis. El seu pare va lluitar  a la resistencia. Va perdre família a Auswitchz. És profundament antisionista.

Que vol dir civilització judeocristiana si el Cristianisme va matxacar els jueus? no ha existit mai i extrema dreta ho utilitza. Els jueus de fa 4000 anys possiblement són els actuals palestins. La majoria de jueus ho son per conversió. Un sol poble jueu, com a tal, no existeix. Qui massacra jueus es Europa , l'antisemitisme ha estat present sempre. A partir cas Dreyfuas es va començar el moviment sionista.

 Anar a Palestina és tornar als orígens hebreus i així va néixer després  de la 1ª Guerra mundial caiguda dels.imperis i pujada estats nació i sobre aquesta idea 1 poble 1 nació va néixer sionisme. Palestina es regalada als sionistes quan era una colònia i van respondre als interessos econòmics europeus. Un coo a Palestina "son euroepus" quan a Europa eren els diferents

Per aixo Europa no respon malgrat 50mil nens massacrats, 20mil dones... I això s’ha de sumar els morts que hi ha sense cos. Entre 750 i 900 mil colons ocupen Cisjordania i volen fer fora palestins. Cisjordània Esta totalment ocupada, no hi ha terres. Gaza totalment destruïda. •      Israel és un colonialisme d'assentament; volen un estat jueu i els molesten els palestins, tenen clar que s'aniran extenent primer a territori palestí, després Siria, Iran... La Cort Internacional ha dit que Netanyahu és un criminal de guerra. Tanmateix, els països d'occident fan la vista grossa, no esta per la labor. Ens estem carregant el dret humanitari que en el 1945 es va dir que no podia tornar a passar més. Inutilitat de la ONU i del dret, i discurs de l'extrema dreta en augment. Actualment Israel representa la millor base de l'economia, a nivell militar, científica, de la IA... Israel és una economia ultraliberal amb molta desigualtat. El 53% dels israelians estan a favor de fer fora els palestins, donen suport al discurs de Netanyahu.

"Som les víctimes de les víctimes" diu un poeta palestí

Dones per Dones van fer crida a les diferents mobilitzacions i van destacar que Israel ha traspassat totes les línies vermelles i ha obviat totes les resolucions de la ONU. I el que es demana és senzill:

•          fi del genocidi;

•          fi de les relacions comercials (inclòs d'armament) i culturals

 

Cal que se senti a Catalunya el nostre clam Gaza no està sola

El preu del liti verd

Després de força temps reprenem l'activitat dels Diàlegs sota la Sorra que no és altre que sensibilitzar sobre els conflictes, les desigualtats i les injustícies arreu del món. La lluita per la terra i la riquesa que produeix ha estat motiu de conflicte sempre i aquest era el centre de l'acte: l'extractivisme miner al Salar de Maricunga, Xile.

El Salar de Maricunga és un espai natural protegit, una zona d'aiguamolls de gran biodiversitat on trobem especies unique sal món i zona de pas d'aus migratòries. A Xile el sistema actual se suporta sobre la constitució pinotxetista -si voleu saber el procès en aquest enllaç trobareu informació- i la llei de mines està per sobre de qualsevol altre. Així la protecció d'espais naturals queda per sota dels drets d'explotació minera. A Maricunga, Atacama i altres zones de Xile, especialment les andines però ja ha anat ocupant altres zones del país, els espais naturals conviuen amb explotacions mineres en el seu si.

El documental de Verónica González i Nicolás Salazar, recull com l'anomenada mineria de l'aigua, que no és altre que la mineria extractivista del liti, està deixant ssense aigua aquests espais natuals únics, els aiguamolls i els rius que els reguen i això té grans efectes sobre la biodiversitat i les comunitats de la zona.

En aquest acte hem comptat amb la presència dels autors del documental que han exposat la seva experiència de realisme i esperança, en un moment difícil i en el que ja s'està perdent gran part d'aquests espais.

La lluita per la terra i pel clima és un alluita de classes entre els qui treballen la terra i les grans empreses extractivistes que, casualment, són en mans de la familia Pinochet i de grans corporacions.

La dita transició ecològica tan necessària no pot amagar com aquestes empreses segueixen fent malbé la terra per la seva ambició i cobdicia. 

 

Les maduixes de la desigualtat

 Durant la segona quinzena del mes de maig al vestíbul de la biblioteca es va poder visitar l'exposició "Sobreviure als camps de maduixes" de Fundació SURT i un equip de periodistes format per Maria Altimira, Quique Badia, David Meseguer i Pablo Tosco. 

El projecte ‘Les jornaleres de la maduixa: explotació laboral i discriminació de gènere a les dues ribes de l’Atlàntic’ va ser un dels seleccionats per rebre una beca Devreporter, concedida per La Fede.cat  i finançada pel projecte europeu Frame, Voice, Report!

El 23 de març el fotoperiodista Pablo Tosco ens va explicar a fons la investigació que s'havia portat a terme sobre la vulneració de drets de les marroquines, contractades en origen, que fan de jornaleres als camps de Huelva.

Pablo Tosco va explicar els abusos que reben de tota mena, l'explotació laboral a que són sotmeses i els enganys constants a que se les sotmet. Podeu trobar més informació de la investigació del projecte en les publicacions que es van portar a terme:

Abusos alscamps de maduixes al diari ARA

Sobrevivir a los campos de fresas al diari El País

ⴼⵔⵉⵙⵙⴰ ⵓⵔ ⵉⵙⵙⵎⵇⵓⴷⴷⵉⵏa Le Monde Amazig

El martirio judicial de las temporeras marroquíes de la fresa al diari Público

In pictures: Moroccans navigate abuse and coronavirus to pick Spain’s ‘red gold a Middle East Eye

Les maduixes de la desigualtat al setmanari El Temps

“A les temporeres que han denunciat abusos se les ha acusat de mentir i han patitrepercussions demolidores” Entrevista a Catalunya Plural

“Tothom sap el que passa, però ningú no ho vol mirar“ Entrevista a La Independent

La situació que es troben les dones quan arriben no és, ni de lluny, el que els han promès en fer el contracte. La violència física, psíquica i sexual a més de l'explotació laboral, la invisibilitat i confinament de què són subjecte ens porten a plantejar-nos moltes coses, Una molt important és la nostra força com a consumidors i consumidores.

Evidentment no podem deixar de comprar i sabem que molts dels productes de consum són fruit d’explotacions laborals molt diverses. La sobirania alimentària i la producció local posa sobre la taula possibles solucions, no totes.

És important conèixer que si bé la majoria d’empreses de producció de maduixa de Huelva es produeixen situacions similars són Fresón de palos i Doñana 1998 les que ho fan de forma sistemàtica i més greu. Per tant: mireu l’origen quan compreu.

Us enllacem un dossier fruit de la col·laboració entre  Veus per la Sobirania Alimentària i LaDirecta que us aportarà elements de reflexió. També us deixem l’enllaç a la Xarxa de Consum Solidari que aporta més informació, dades i possibilitats de consum.

MahsaAmini

Les dones iranianes han començat una rebel.lió contra la dictadura de la teocracia